Fa poques setmanes ha sigut enderrocada l'escala del CENTRO OLIVENSE. (C.O.). No cal donar més detalls. A Oliva, tothom sap on esta el C.O. i els de ja certa edat conéixen l'escala desapereguda.
Recentment vaig veure una pel·lícula d'aquelles típiques dels estats "sureños" dels Estats Units d'Amèrica: mansions neoclàssiques amb enormes porxades i frontons que travesses per entrar a un gran vestíbul d'on inevitablement surt una escala rodona que puja al pis on estan els dormitoris. ¿Quantes escenes amb la protagonista que baixa els esgraons, vestida de gala, per assistir a les interminables festes que sempre acollien?. Altres vegades, hi havia caigudes terribles que duraven una eternitat, rodolant els cossos sense fi. L'escala era sempre el centre de l'acció.
L'escala del C.O. era d'aquest estil: pertany a una part de la recent memòria petit burgesa d'Oliva, de la petita societat, del petit glamour de la ciutat des dels anys 60 del segle passat. Tots recordem alguna boda, bateig o comunió, presentació o homenatge de qualsevol persona important, sopar de germandat o ball representatiu. En tots ells, l'escala era un elemement principal: l'espera al vestíbul, la pujada de les persones aclamades, la foto de rigor, de la família, del grup, dels amics, l'hora de baixar, de tornar...
Ara està remodelant-se el C.O.. De segur serà un edifici més preparat pel futur, per acollir usos i activitats renovades, culturals, socials. La façana actual no és molt afortunada, els espais interiors segurament poden millorar-se, però... sense l'escala ja no serà el mateix. ¿Era necessari sacrificar un element arquitectònic amb tanta càrrega històrica?
Una idea: de la mateixa manera que dels monuments o restes antics es preten conservar la seua memòria, podria haver dins de l'edifici restaurat una menuda galeria fotogràfica d'esdeveniments significatius que per l'escala del C.O. han transcorregut en estos pocs 50 anys d'història que ha durat la seua existència.
Oliva, novembre de 2010. Joan Miquel Garcia Pérez, arquitecte
