Dissabte es va inaugurar la Casa de la cultura Salvador Cardona Miralles, a Oliva. Esdeveniment molt esperat, ja que des de la seua concepció, al 2006, han passat 20 anys per ésser realitat. Presentació magnífica, assistència nombrosa, parlaments de rigor, visita i picadeta (brindis), tot com cal. És sempre gratificant, tant des del punt de vista més personal, com per el conjunt social, que un edifici recupere el seu esplendor, i més en un casc antic, sempre amb perill d,abandó i despoblament: genera relacions, moviment, encontres, és a dir, vida per ell i per el barri on está. Tot i això, la primera impresió m,ha deixat un gust agre dolç, ja que, com passe a comentar, hi ha aspectes -detalls-, que podrien millorar el resultat.
L,escala és un element principal, protagonista de l,espai central on es lliguen els dos edificis: el noble i antic, el funcional i modern. Era un repte difícil superar l,emblemàtic caràcter de l,anterior, tan elegant i representativa. Aquesta uneix les dos parts perfectament, amb una imatge moderna i potent (formigó vist, acer), però -helàs- és massa estreta, a penes 1 m. No vull imaginar les entrades / eixides des de la sala principal, amb 150 persones, o més.
La sala principal, era també un espai que imposava, pel tamany, altura, il.luminació... El nou repecta el recinte de forma estricta, amb acabats senzills, sense protagonisme. Els peros: el sostre, amb el color fosc, redueix la impresió de grandària; els espais complementaris han desaparegut (a l,esquerra hi havia un ample que aprofitava per l,intendència, a la darrera un altet que servia de palco, o pels músics)... Tot això sumat, deixa la sala amb menys possibilitats i esplendor que abans, i a llarg termini, li resta funcionalitat.
Les sales de la casa noble. S,han recuperat i resaltat les bigues de fusta, i alguns detalls de les fàbriques, de rajola o mamposteria. Els espais són amplis i alts...però l,enllumenat i la instal.lació de climatització arruinen eixa impressió: la sensació d,alçada es perd, i el gran tub d,acer que travessa pel mig, trenca la visualització completa i, tot plegat, es crea una distorsió entre lo antic i lo nou, entre un espai estàtic-pacífic-reflexiu o un altre amb moviment-soroll-feridor. Esperem que quan els extrems climàtics arriben, on l'aire ha de calmar eixos rigors, no tinguem sorolls i vents des dels tubs protagonistes.
Els usos. Encara per definir la major part, supose, tot i que el concepte " cultura" té connotacions molt intel.lectuals, molt d,avorriment. Cal recordar que entre els diferents usos de l,antic Centro, hi havia molts relacionats amb l'oci, i per totes les edats: billar, jocs de taula, sala de música i de xarrar, sala de lectura... Les exposicions, les conferències, les recepcions, segurament seran les funcions principals, però, no oblidem que a Oliva, afortunadament ja hi ha prou llocs per estes activitats, però molts menys per les primeres anomenades, ten necessàries avui com les segones, i més per el més joves, els grans oblidats dels llocs públics més representatius.
El nom. Segurament seria més evocatiu el nom Centre cultural que el de Casa de la cultura. Casa ja hi ha una al poble, i Centre també hi havia, i tots sabien on era. Ara caldràn uns anys per desfer la confusió del nom triat. És una apreciació clarament personal, però els que tenim certa edat, en costa oblidar, i també canviar fàcilment.
Joan M. Garcia. Setembre 2026
